Cinquanta aniversari del naixament del Partit Català Proletari.

Cinquanta aniversari del naixament del Partit Català Proletari.
DEL NACIONALISME BURGÉS AL MARXISME-LENINISME. 1982

NAIXEMENT DEL PARTIT

Quan Estat Català, l’organització que havia fundat Macià, va decidir ingressar a l’Esquerra Republicana de Catalunya, un sector dels seus militants va estar disconforme. Aquests, encapçalats per Jaume Compte van acordar mantenir l’organització però transformant-la en un partit obrer. Això va passar l’any 1932, o sigui ara fa cinquanta anys.

Inicialment el caràcter obrer del la nova formació política no estava gaire definit, però més endavant es va anar concretant. Una bona mostra del que diem varen ésser els diferents noms que va utilitzar: en un principi Estat Català Força Separatista d’Extrema Esquerra, despres Estat Català Partit Proletari i al 1933 es va passar a dir Partit Català Proletari. Per aquest últim nom és pel que més se la coneix.

SEPARATISME I MARXISME-LENINISME.

El Partit Català Proletari, es considerava una força separatista (degut en gran mida a la trajectòria anterior dels seus militants) però a la vegada reivindicava el marxisme-leninisme . Ara bé, inicialment la seva comprensió d’aquella ideologia era molt superficial. A més a més, el 1932, la Internacional Comunista, que per aquells anys era el punt de referència dels que es tenien per marxistes-leninistes, defensava una política sectària i esquerranista elaborada en el seu sisè congres. Tot això va comportar que durant un temps les senyes d’identitat d’aquell partit fossin, per una banda el nacionalismes més intransigent i per l’altra una política extremista i marginal en la qüestió de les aliances i en el camp social.

Malgrat tot, però en alguns aspectes les posicions més sectàries no hi van prosperar. En el terreny sindical, per exemple no va arribar a fer el disbarat de crear sindicats grupusculars apèndix del partit. Ben al contrari, optà per intervenir en els sindicats majoritaris. I precisament en aquest terreny va ser on més va avançar. Així, va obtenir la direcció del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) que aleshores era el sindicat dels treballadores mercantils més important de Catalunya.

EL 6 D'OCTUBRE.

El 4 d’octubre de 1934 la CEDA va ingressar al govern. aquest fet indignà nombrosos sectors populars conscients del retrocés que comportava a la classe obrera, les llibertats democràtiques i els drets nacionals. Com a conseqüència, a diferents indrets els obrers es van llançar a la vaga general (la més enèrgica fou a Astúries).

A Catalunya la lluita obrera, malgrat que la CNT i la FAI no hi van col·laborar, també fou important. Però aquí a més a més es va manifestar la lluita nacional. El 6 d’octubre, entre grans aclamacions, el president Companys va proclamar la República Catalana dintre de la República Federal Espanyola. Es tractava, evidentment, d’una mida de pressió per fer canviar el curs dels esdeveniments estatals.

Davant dels fets, el Comitè executiu del Partit Català Proletari va acordar instal·lar-se al CADCE (nucli de major incidència del partit) on es va organitzar la vaga dels dependents i es van redactar octavetes orientant els fets. A més a més, com que van veure que tal com s’anaven desenvolupant les coses hi hauria un enfrontament armat, van decidir concentrar armes i gent al citat local. Des d’allí defensaren la República Catalana acabada de proclamar i allí va morir en el xoc amb l’exercit, entre altres, Jume Compte, principal dirigent del partit.

EN LLUITA PER LA UNITAT.

Amb el fracàs de la mobilització d’octubre i el manteniment de la CEDA al poder s’inicià una brutal repressió. Aquí, a Catalunya per exemple, es va dissoldre la Generalitat i el president Companys, entre molts altres, fou empresonat.

Des d’aleshores, però, molta gent va començar a ésser conscient del fet que era necessari la unitat de tots els treballadors i de tots els partidaris de la llibertat.

El novembre de 1934 el PCP va autoritzar el seu comitè executiu a iniciar gestions per aconseguir la unificació dels partits obrers a Catalunya. D’aquesta manera es posava a l’avantguarda d’una tasca, que el 1936, donaria el seu fruit amb la fundació del PSUC.

D’altre banda,, la Internacional Comunista a l’agost de 1935 va celebrar els seu setè congres on va abandonar la seva anterior política sectària i optà per la unitat de3ls treballadors, dels anti-feixistes i de l’avantguarda organitzada de la classe obrera. Això havia de tenir una gran influència sobre els que es consideraven marxites-leninistes entre els quals es trobava el PCP.
La línia unitària que propugnava el PCP i també el Partit Comunista i altres partits es va començar a concretar. Així el febrer de 1936 el Front d’Esquerres format per tots els antifeixistes va guanyar les eleccions. D’aquesta manera la majoria de la gent manifestava el seu recolzament als que, el 1934, havien estat enderrocats militarment i quedava palès un cop més que la unitat és una arma fonamental que té el poble per triomfar.
Paral·lelament els sindicats començaren el seu treball per la fusió. La central sindical del PC i el CATCI i la Federació Obrera Sindical de la Indústria gastronòmica, dirigida per homes PCP van entrar en contacte amb la UGT i acabaren unificant-se. La CNT, però, es va mantenir la marge impedint que la unitat sindical fos total.
I la unitat orgànica dels partits polítics de la classe obrera també va prosperar. En aquest camp, precisament, el PCP va jugar un paper decisiu, malgrat tenir una petit força (es parla de 500 militants, però quan es va presentar a les eleccions només va obtenir 150 vots). En concret, el 1936, el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista, la Federació catalana del PSOE i el Partit Català Proletari s’unien i creaven el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Això d’altra banda, significava que els militants del PCP abandonaven pràcticament la influència nacionalista-burgesa que havien heretat del vell Estat Català de Macià.
Un temps després la Internacional Comunista acceptava a les seves files al PSUC. Aquest fet comportava que, per primera vegada a la història, una gran organització internacional, precisament la que simbolitzava el futur de la humanitat, reconeixia la personalitat nacional de Catalunya. Reconeixement que evidentment havia d’omplir de joia els militats d’aquell petit però combatiu partit que va ésser el Partit Català Proletari.