El vell 1 de maig i les noves reivindicaions obreres

No perdem la memòria històrica. Recordem altre cop com el 1885 als EEUU pugnaven dues classes socials antagòniques.
Per un cantó, els obrers, la majoria dels quals acabaven d'arribar amb l’esperança de "cercar fortuna al paradís americà" i ja patien les conseqüències d'una crisi econòmica que els condemnava a la misèria i a l'atur. La protesta enèrgica vindria tot seguit.
Per l'altre, els patrons, amos i beneficiaris - ells sí- del "paradís americà", no volien ni retallar els seus guanys ni acceptar les peticions obreres; volien, només, desfer la protesta sindical.
El mes de maig, el conflicte s'aguditza i, aleshores, una bomba llançada no se sap com contra la policia, serveix d'excusa perquè la classe capitalista nord-americana pugui dur a terme el seu primer gran crim: la detenció i execució dels dirigents obrers més destacats.
Aquest es l'origen d'una jornada que ja al segle XIX va ser triada per fer sentir les reivindicacions obreres i que ara continuem commemorant perquè la classe obrera encara té força coses per reivinindicar i mes en aquests moments en què cal respondre a les agressions i a les amenaces que el govern del PSOE ens acaba de fer arribar.
L'atur continua sent una preocupació per a més de dos milions de persones, la majoria de les quals no reben ni subsidi ni prestació. Aquesta es la raó per la qual es reivindica des de fa anys que s’amplií la cobertura dels aturats.
Però el govern, en comptes d'atendre aquesta reivindicació, ha empitjorat la si
tuació amb el decret-llei aprovat recentment.
Les funcions d'aquest decret son, entre altres: a) reduir les possibilitats d'accedir a un subsidi retallat. I b) facilitar que quan no es pugui treballar mes d'un any, com passa, per exemple, amb els treballadors que massifiquen 1'hostaleria de les nostres comarques, el subsidi sigui substituït per una ajuda insignificant. Malauradament el decret-llei no es l'única agressió governamental. Durant els darrers anys s’ha intentat imposar sostres salarials i s’ha flexibilitzat el mercat laboral, fet que es tradueix en més ocupació precària, una indefensió més gran dels treballadors i fins i tot contribueix a l'increment dels accidents laborals. L'atur està vinculat a una desindustrialització de la què els partidaris de les reconversions salvatges, de l'acomiadament lliure i de l'enfosquiment de la democràcia (Llei de vaga, llei Corcuera, etc.), no en volen ni parlar. Pel govern de la Generalitat, per exemple, la desindustrialització només té a veure amb la mineria i la indústria pesada de fora de Catalunya, però als catalans no ens ha d’amotinar.
Mentrestant, a les nostres comarques, empreses com Karpesa, a la Selva; Industries Grifoll, a Reus; Congost, a Montblanc; Erkímia, a Flix; Sistemas de Control, a Riudoms; IMSA, a les terres de l'Ebre... tanquen portes, redueixen plantilla o anuncien una crisi difícil de superar.
I és que la pèrdua de pes de la indústria és tan evident que resulta estúpid voler-ho negar¡ el que cal és promoure noves fonts de riquesa, obtenir una majot diversificació de l'activitat econòmica, garantir mesures de protecció social per pal.liar l'etur estructural ( i aquí denou xoquem amb el decret.llei aprovat recentment)... i impulsar la formació professional per adequar tots els treballadors a les noves exigències laborals. Però la millora de l’eficàcia i de la competitivitat de l'economia no ha de comportar forçosament un empitjorament de l’eficàcia social. No obstant això, el govern central no ho veu així. Demana sacrificis, però no iguals per a tothom. Els treballadors s’han de sacrificar en benefici d'uns empresaris que a mes a mes de controlar els mitjans de producció, ara mercès a l'acomiadament quasi lliure i a les modalitats de contractació, també controlen exclusivament l'ocupació.
Per nosaltres, en canvi, en el procés d'unificació europea s'ha de fer convergir l’eficàcia econòmica amb l’eficàcia social.
Treballar en aquesta direcció exigeix molts esforços. Exigeix en primer lloc impulsar la unitat d'acció sindical. I demana també, la cooperació de totes les formacions polítiques d'esquerra donant alternatives concretes als problemes que afecten la majoria de la població. Així es contribuirà a superar la contradicció entre el Parlament i el carrer pel que fa a les demandes socials i es podrà fer fracassar les maniobres plebiscitáries a què Felipe González ens té tan acostumats.
Els treballadors ja ens reorganitzem. La unitat sindical en la lluita reivindicativa s’incrementa i augmenta també l’enfrontament amb el govern per culpa de la política econòmica que posa en pràctica.
De les lluites de fàbrica es va passant a les vagues de ram i a les vagues generals de localitat, nacionalitat o regió. La perspectiva de la vaga general apareix així com un objectiu necessari, possible i immediat.
Com sempre, la lluita obrera serà al carrer, també aquest Primer de maig.

Nou Diari. Dimecres 29 d'abril de 1992