Aquesta part del bloc recull articles que vaig escriure ja fa una colla d'anys. La seva reproducció no ha de ser vista pas com un acte de malenconia. En política no s’ha de viure de les rendes del passat. La realitat es modifica, i els que pretenem transformar-la de manera favorable per a les classes populars, no podem adormir-nos. Torno a publicar tot això per dues raons: 

•  Difondre unes aportacions que en certs aspectes segueixen tenint actualitat. 
•  Demostrar que hi ha coherència i continuïtat entre les posicions que defenso ara i les que vaig fer meves fa temps. 

 El meu compromís polític militant es va iniciar a finals dels anys 60, en connectar amb les aleshores clandestines Comissiones Obreres i ingressar a l'Organització Comunista Bandera Roja, a la qual vaig estar vinculat fins la seva total integració al PSUC i al PCE. Em vaig adherir a Iniciativa per Catalunya, en el moment de la seva constitució, primer com a militant de Bandera Roja i després com un més dels del PSUC. 
 Moltes de les coses que he escrit, mai han estat signades, i formen part del patrimoni col·lectiu de les organitzacions amb les que m’he implicat. Aquí únicament reprodueixo una petita mostra dels articles que vaig signar posant-hi nom i cognoms. Això no va succeir fins desprès de la mort del dictador i en el moment que la meva organització política va considerar oportú que abandones tot tipus de clandestinitat i fes explicita de manera oberta i per tot arreu la meva condició de marxista i de revolucionari[1]. [1] La fotografia que acompanya aquesta presentació correspon a aquells anys.

Presentació.

Aquesta part del bloc recull articles que vaig escriure ja fa una colla d'anys.

La seva reproducció no ha de ser vista pas com un acte de malenconia. En política no s’ha de viure de les rendes del passat. La realitat es modifica, i els que pretenem transformar-la de manera favorable per a les classes populars, no podem adormir-nos.

Torno a publicar tot això per dues raons:

• Difondre unes aportacions que en certs aspectes segueixen tenint actualitat.
• Demostrar que hi ha coherència i continuïtat entre les posicions que defenso ara i les que vaig fer meves fa temps .

El meu compromís polític militant es va iniciar a finals dels anys 60, en connectar amb les aleshores clandestines Comissiones Obreres i ingressar a l'Organització Comunista Bandera Roja, a la qual vaig estar vinculat fins la seva total integració al PSUC i al PCE.

Em vaig adherir a Iniciativa per Catalunya, en el moment de la seva constitució, primer com a militant de Bandera Roja i després com un més dels del PSUC.

Moltes de les coses que he escrit, mai han estat signades, i formen part del patrimoni col·lectiu de les organitzacions amb les que m’he implicat.

Aquí únicament reprodueixo una petita mostra dels articles que vaig signar posant-hi nom i cognoms. Això no va succeir fins desprès de la mort del dictador i en el moment que la meva organització política va considerar oportú que abandones tot tipus de clandestinitat i fes explicita de manera oberta i per tot arreu la meva condició de marxista i de revolucionari[1].

[1] La fotografia que acompanya aquesta presentació correspon a aquells anys.

-ELS EXPEDIENTES DE REGULACIÓ DE L'OCUPACIÓ.

COMUNICACIÓ A LES JORNADES SOBRE L'ATUR ORGANITZADES PER LA CONSELLERIA DE TREBALL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA .1978

1.-INTRODUCCIÓ

Estem passant un nou període de crisi dels sistema capitalista. Les causes no han sigut, com ens volen fer creure, la pujada de preus del petroli al 1973. Aquesta va ésser, només, el factor detonant.

L’actual crisis s’ha d’entendre com una de les crisis pròpies del sistema, encara que posseeixi unes peculiaritats que la caracteritzen.

Durant aquests períodes els tancament d'empreses, les regularitzacions de plantilles, les disminucions de la jornada laboral, etc., adquireixen unes dimensions superiors al que és "normal". No ens ha de semblar estrany, doncs, que avui el problema dels expedients de regulació de l'ocupació hagi arribat a ésser un dels més greus dels que afecten la classe obrera.

2.- FORMES QUE ADOPTEN ELS EXPEDIENTS DE REGULACIÓ DE L'OCUPACIÓ.

Segons la seva forma podem classificar els dits expedients en tres tipus diferents:

Més informació »

Cinquanta aniversari del naixament del Partit Català Proletari.

Cinquanta aniversari del naixament del Partit Català Proletari.
DEL NACIONALISME BURGÉS AL MARXISME-LENINISME. 1982

NAIXEMENT DEL PARTIT

Quan Estat Català, l’organització que havia fundat Macià, va decidir ingressar a l’Esquerra Republicana de Catalunya, un sector dels seus militants va estar disconforme. Aquests, encapçalats per Jaume Compte van acordar mantenir l’organització però transformant-la en un partit obrer. Això va passar l’any 1932, o sigui ara fa cinquanta anys.

Inicialment el caràcter obrer del la nova formació política no estava gaire definit, però més endavant es va anar concretant. Una bona mostra del que diem varen ésser els diferents noms que va utilitzar: en un principi Estat Català Força Separatista d’Extrema Esquerra, despres Estat Català Partit Proletari i al 1933 es va passar a dir Partit Català Proletari. Per aquest últim nom és pel que més se la coneix.

SEPARATISME I MARXISME-LENINISME.

El Partit Català Proletari, es considerava una força separatista (degut en gran mida a la trajectòria anterior dels seus militants) però a la vegada reivindicava el marxisme-leninisme . Ara bé, inicialment la seva comprensió d’aquella ideologia era molt superficial. A més a més, el 1932, la Internacional Comunista, que per aquells anys era el punt de referència dels que es tenien per marxistes-leninistes, defensava una política sectària i esquerranista elaborada en el seu sisè congres. Tot això va comportar que durant un temps les senyes d’identitat d’aquell partit fossin, per una banda el nacionalismes més intransigent i per l’altra una política extremista i marginal en la qüestió de les aliances i en el camp social.

Malgrat tot, però en alguns aspectes les posicions més sectàries no hi van prosperar. En el terreny sindical, per exemple no va arribar a fer el disbarat de crear sindicats grupusculars apèndix del partit. Ben al contrari, optà per intervenir en els sindicats majoritaris. I precisament en aquest terreny va ser on més va avançar. Així, va obtenir la direcció del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) que aleshores era el sindicat dels treballadores mercantils més important de Catalunya.

EL 6 D'OCTUBRE.

El 4 d’octubre de 1934 la CEDA va ingressar al govern. aquest fet indignà nombrosos sectors populars conscients del retrocés que comportava a la classe obrera, les llibertats democràtiques i els drets nacionals. Com a conseqüència, a diferents indrets els obrers es van llançar a la vaga general (la més enèrgica fou a Astúries).

A Catalunya la lluita obrera, malgrat que la CNT i la FAI no hi van col·laborar, també fou important. Però aquí a més a més es va manifestar la lluita nacional. El 6 d’octubre, entre grans aclamacions, el president Companys va proclamar la República Catalana dintre de la República Federal Espanyola. Es tractava, evidentment, d’una mida de pressió per fer canviar el curs dels esdeveniments estatals.

Davant dels fets, el Comitè executiu del Partit Català Proletari va acordar instal·lar-se al CADCE (nucli de major incidència del partit) on es va organitzar la vaga dels dependents i es van redactar octavetes orientant els fets. A més a més, com que van veure que tal com s’anaven desenvolupant les coses hi hauria un enfrontament armat, van decidir concentrar armes i gent al citat local. Des d’allí defensaren la República Catalana acabada de proclamar i allí va morir en el xoc amb l’exercit, entre altres, Jume Compte, principal dirigent del partit.

EN LLUITA PER LA UNITAT.

Amb el fracàs de la mobilització d’octubre i el manteniment de la CEDA al poder s’inicià una brutal repressió. Aquí, a Catalunya per exemple, es va dissoldre la Generalitat i el president Companys, entre molts altres, fou empresonat.

Des d’aleshores, però, molta gent va començar a ésser conscient del fet que era necessari la unitat de tots els treballadors i de tots els partidaris de la llibertat.

El novembre de 1934 el PCP va autoritzar el seu comitè executiu a iniciar gestions per aconseguir la unificació dels partits obrers a Catalunya. D’aquesta manera es posava a l’avantguarda d’una tasca, que el 1936, donaria el seu fruit amb la fundació del PSUC.

D’altre banda,, la Internacional Comunista a l’agost de 1935 va celebrar els seu setè congres on va abandonar la seva anterior política sectària i optà per la unitat de3ls treballadors, dels anti-feixistes i de l’avantguarda organitzada de la classe obrera. Això havia de tenir una gran influència sobre els que es consideraven marxites-leninistes entre els quals es trobava el PCP.
La línia unitària que propugnava el PCP i també el Partit Comunista i altres partits es va començar a concretar. Així el febrer de 1936 el Front d’Esquerres format per tots els antifeixistes va guanyar les eleccions. D’aquesta manera la majoria de la gent manifestava el seu recolzament als que, el 1934, havien estat enderrocats militarment i quedava palès un cop més que la unitat és una arma fonamental que té el poble per triomfar.
Paral·lelament els sindicats començaren el seu treball per la fusió. La central sindical del PC i el CATCI i la Federació Obrera Sindical de la Indústria gastronòmica, dirigida per homes PCP van entrar en contacte amb la UGT i acabaren unificant-se. La CNT, però, es va mantenir la marge impedint que la unitat sindical fos total.
I la unitat orgànica dels partits polítics de la classe obrera també va prosperar. En aquest camp, precisament, el PCP va jugar un paper decisiu, malgrat tenir una petit força (es parla de 500 militants, però quan es va presentar a les eleccions només va obtenir 150 vots). En concret, el 1936, el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista, la Federació catalana del PSOE i el Partit Català Proletari s’unien i creaven el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Això d’altra banda, significava que els militants del PCP abandonaven pràcticament la influència nacionalista-burgesa que havien heretat del vell Estat Català de Macià.
Un temps després la Internacional Comunista acceptava a les seves files al PSUC. Aquest fet comportava que, per primera vegada a la història, una gran organització internacional, precisament la que simbolitzava el futur de la humanitat, reconeixia la personalitat nacional de Catalunya. Reconeixement que evidentment havia d’omplir de joia els militats d’aquell petit però combatiu partit que va ésser el Partit Català Proletari.

LA CURSA D’ARMAMENTS. Perpectives desprès de Rejkajvik.

COMUNICACIÓ A LES JORNADES DEL MOVIMENT PER LA PAU I EL DESARMAMENT. 1988

La principal amenaça per la pau és la rivalitat entre els EE.UU. i l’URSS per aconseguir l’hegemonia mundial. Les dues superpotències fa dècades que tiren endavant la cursa d’armaments nuclears i convencionals i que es disputen per tots els mitjans per conservar o guanyar zones d’influència. Aquests dos països s’han rodejat dels respectius blocs militar: un conjunt d’Estats vinculats per tractats militars, enfrontats els uns als altres, i subordinats als interessos de les superpotències. Aquests dos blocs militars tenen la seva zona fronterera i de màxima tensió, per tant, a Europa. El desplegament nuclear també té com a centre el continent europeu. A molts llocs del món, la lluita per controlar militarment, políticament o econòmicament altres nacions provoca la gran majoria de conflictes militars actuals i agreuja la situació dels països subdesenvolupats.

Aquesta és una situació prolongada basada en “l’equilibri del terror”, i en què tots dos han buscat i busquen aconseguir inclinar cap a la seva banda aquest precari equilibri, ja sigui obtenint la superioritat nuclear o debilitant la zona d’influència contrària.

En tots dos aspectes, s’ha produït oscil·lacions a favor de cadascuna de les dues superpotències. Durant els anys 50 la superioritat nord-americana en tots el terrenys era clara. En els anys 60 l’URSS comença a aconseguir una certa paritat estratègica, i més tard ha estat en condicions de tenir la iniciativa en algunes fases de l’escalada nuclear, sobretot, amb el desplegament dels euromíssils SS-20. En el moment present les dues superpotències continuen amb els seus projectes però les pressions de tot el món, i en concret del moviment pacifista organitzat a Europa, Estat Units, Nova Zelanda, etc., i els creixents costos econòmics d’aquesta cursa han fet que Reagan i Gorbatxef parlin sobre una possible limitació de l’armament nuclear.

Destriar entre el que és pura propaganda i la voluntat real d’arribar a acords es fa difícil. Sembla que l’URSS acusa el seu retard tecnològic i econòmic en relació amb els EE.UU. i centra els seus esforços per aturar el projecte d’Iniciativa Estratègica de Defensa (“guerra de les galàxies”) o SDI de Reagan. Aquest projecte significaria una escalada de l’armament estratègic cap una nova fase en què una de les dues superpotències podria arribar a sentir-se prou “segura” per intentar un atac nuclear contra l’altra. Encara que és molt incert que la SDI pugui ser una realitat tal com està plantejada, aquest projecta és una mostra de l’actitud nord-americana de voler treure partit de la seva potència tecnològica per intentar donar un salt per superar l’URSS.

En el terreny de les rivalitat regionals, és a dir, les guerres locals, els cops d’Estat, les pressions econòmiques i polítiques sobre els països del Tercer Món, la situació segueix també una tendència variable. La derrota nord-americana al Vietnam va obrir un període de retrocés que va donar com a resultat que diverses zones d’influència occidental o bé països neutrals i no alineats caiguessin sota la influència soviètica, sobre tot a l’Àfrica i l’Àsia. Si es mira el mapa de la guerra a tot el món, es veu que ara la Unió Soviètica intervé a tantes guerres al Tercer Mon –ja sigui directament o a través de països aliats seus- com fa vint anys els EE.UU. La invasió directa de l’Afganistan i el suport estratègica que dóna a l’ocupació vietnamita de Cambotja són els aspectes més importants d’aquesta ofensiva.

El període de govern Reagan s’ha caracteritzat per intentar capgirar aquesta situació de retrocés amb mètodes tan brutals com la invasió de Grenada, el bombardeig de Líbia o la guerra bruta contra Nicaragua. EEUU. Però, encara està prou escaldada de la derrota de Vietnam per intentar aventures en què hagin d’intervenir directament les seves tropes amb risc de conflicte seriós (a l’illa de Granada, tot i les medalles que s’hi van repartir, no hi havia risc de guerra). A l’Orient mitjà, Reagan actua donant ple suport als sionistes en les seves aventures; a l’Àfrica han de fer equilibris intentant la impossible tasca de mantenir Botha al poder i suavitzar el sistema racista; a Filipines, Haití –i demà potser a Xile- intenta substituir els seus vels dictadors totalment cremats per règims que siguin democràtics i aliats al mateix temps. A la guerra bruta de Nicaragua es val de mercenaris i terroristes per intentar tapar el forat que s’ha obert en el seu domini a Centramèrica., però l’opinió pública nord-americana no li dóna el suport que busca i té dificultats amb el parlament. En resum, Reagan s’ha llençat a una contraofensiva per tal de conservar la zona d’influència ianqui però mesurant molt bé els mitjans que utilitza per no veure’s directament embolicat en una guerra local.

Tenim, doncs, dos factors de conflicte permanent entre els EE.UU i l’URSS –la cursa d’armaments i la baralla per zones d’influència. Que poden dur a la guerra mundial. I tenim també una situació concreta en què aquesta possibilitat de guerra sembla haver-se allunyar una mica per les següents raons:

1. Per la resistència i la lluita dels pobles i països del Tercer Món que han obligat els agressors a baixar veles en un grapat de conflictes.
2. Per la mobilització d’amplis corrents pacifistes com els europeus, que si bé no han obtingut fins ara resultats visibles, exerceixen una pressió tan forta sobre les grans potències que els obliguen, per exemple, a formular propostes de desmantellament dels coet d’abast mitjà al nostre continent.
3. Perles dificultats internes dels governs dels EE.UU. i l’URSS: resistència d’amplis sectors a continuar la cursa d’armaments, endeutament creixent dels EE.UU, baixa eficiència de l’economia soviètica i retard de 10 anys o més pel que fa a informàtica.
4. Pel mateix “equilibri del terror” existent al camp de les armes nuclears, que fa que, per intentar obtenir avantatge net sobre l’adversari, s’hagi d’avançar cap a les armes espacials. Però, d’una banda, aquestes armes trigaran encara més de 10 anys a ser operatives, si és que arriben a ser-ho, i d’altra banda, els recursos econòmics necessaris per projectar-les, assajar-les o fabricar-les són tan grossos que obliguen a intentar buscar algun compromís que permeti reduir els esforços que es dediquen als artefactres nuclears.

Des d’aquest punt de vista es pot entendre el que ha passat a la fracassada reunió d’Islàndia: Hi ha un interès real de Reagan i Gorbatxev per reduir l’armament nuclear, cosa que potser es concreti més endavant en algun acord (euromíssils?). I hi ha el màxim interès de Reagan d’aprofitar el retard soviètic en alguna tecnologia avançada i poder mantenir el seu avantatge en la investigació relativa a la guerra de les galàxies.

Partint d’aquesta situació, el moviment per la pau pot acabar de forçar les grans potències a establir alguna reducció important de les armes nuclears, al mateix temps que ha d’oposar-se als preparatius per anar a l’escalada a l’espai i la política de blocs, i que s’ha de solidaritzar amb els pobles i països que lluiten per la seva independència.

Un cas concret el tenim ara en relació amb les bases ianquis aquí. Sembla que hi hagi plans per convertir alguna d’elles en una important estació d’enllaç pel seguiment dels futurs artefactes espacials.

El vell 1 de maig i les noves reivindicaions obreres

No perdem la memòria històrica. Recordem altre cop com el 1885 als EEUU pugnaven dues classes socials antagòniques.
Per un cantó, els obrers, la majoria dels quals acabaven d'arribar amb l’esperança de "cercar fortuna al paradís americà" i ja patien les conseqüències d'una crisi econòmica que els condemnava a la misèria i a l'atur. La protesta enèrgica vindria tot seguit.
Per l'altre, els patrons, amos i beneficiaris - ells sí- del "paradís americà", no volien ni retallar els seus guanys ni acceptar les peticions obreres; volien, només, desfer la protesta sindical.
El mes de maig, el conflicte s'aguditza i, aleshores, una bomba llançada no se sap com contra la policia, serveix d'excusa perquè la classe capitalista nord-americana pugui dur a terme el seu primer gran crim: la detenció i execució dels dirigents obrers més destacats.
Aquest es l'origen d'una jornada que ja al segle XIX va ser triada per fer sentir les reivindicacions obreres i que ara continuem commemorant perquè la classe obrera encara té força coses per reivinindicar i mes en aquests moments en què cal respondre a les agressions i a les amenaces que el govern del PSOE ens acaba de fer arribar.
L'atur continua sent una preocupació per a més de dos milions de persones, la majoria de les quals no reben ni subsidi ni prestació. Aquesta es la raó per la qual es reivindica des de fa anys que s’amplií la cobertura dels aturats.
Però el govern, en comptes d'atendre aquesta reivindicació, ha empitjorat la si
tuació amb el decret-llei aprovat recentment.
Les funcions d'aquest decret son, entre altres: a) reduir les possibilitats d'accedir a un subsidi retallat. I b) facilitar que quan no es pugui treballar mes d'un any, com passa, per exemple, amb els treballadors que massifiquen 1'hostaleria de les nostres comarques, el subsidi sigui substituït per una ajuda insignificant. Malauradament el decret-llei no es l'única agressió governamental. Durant els darrers anys s’ha intentat imposar sostres salarials i s’ha flexibilitzat el mercat laboral, fet que es tradueix en més ocupació precària, una indefensió més gran dels treballadors i fins i tot contribueix a l'increment dels accidents laborals. L'atur està vinculat a una desindustrialització de la què els partidaris de les reconversions salvatges, de l'acomiadament lliure i de l'enfosquiment de la democràcia (Llei de vaga, llei Corcuera, etc.), no en volen ni parlar. Pel govern de la Generalitat, per exemple, la desindustrialització només té a veure amb la mineria i la indústria pesada de fora de Catalunya, però als catalans no ens ha d’amotinar.
Mentrestant, a les nostres comarques, empreses com Karpesa, a la Selva; Industries Grifoll, a Reus; Congost, a Montblanc; Erkímia, a Flix; Sistemas de Control, a Riudoms; IMSA, a les terres de l'Ebre... tanquen portes, redueixen plantilla o anuncien una crisi difícil de superar.
I és que la pèrdua de pes de la indústria és tan evident que resulta estúpid voler-ho negar¡ el que cal és promoure noves fonts de riquesa, obtenir una majot diversificació de l'activitat econòmica, garantir mesures de protecció social per pal.liar l'etur estructural ( i aquí denou xoquem amb el decret.llei aprovat recentment)... i impulsar la formació professional per adequar tots els treballadors a les noves exigències laborals. Però la millora de l’eficàcia i de la competitivitat de l'economia no ha de comportar forçosament un empitjorament de l’eficàcia social. No obstant això, el govern central no ho veu així. Demana sacrificis, però no iguals per a tothom. Els treballadors s’han de sacrificar en benefici d'uns empresaris que a mes a mes de controlar els mitjans de producció, ara mercès a l'acomiadament quasi lliure i a les modalitats de contractació, també controlen exclusivament l'ocupació.
Per nosaltres, en canvi, en el procés d'unificació europea s'ha de fer convergir l’eficàcia econòmica amb l’eficàcia social.
Treballar en aquesta direcció exigeix molts esforços. Exigeix en primer lloc impulsar la unitat d'acció sindical. I demana també, la cooperació de totes les formacions polítiques d'esquerra donant alternatives concretes als problemes que afecten la majoria de la població. Així es contribuirà a superar la contradicció entre el Parlament i el carrer pel que fa a les demandes socials i es podrà fer fracassar les maniobres plebiscitáries a què Felipe González ens té tan acostumats.
Els treballadors ja ens reorganitzem. La unitat sindical en la lluita reivindicativa s’incrementa i augmenta també l’enfrontament amb el govern per culpa de la política econòmica que posa en pràctica.
De les lluites de fàbrica es va passant a les vagues de ram i a les vagues generals de localitat, nacionalitat o regió. La perspectiva de la vaga general apareix així com un objectiu necessari, possible i immediat.
Com sempre, la lluita obrera serà al carrer, també aquest Primer de maig.

Nou Diari. Dimecres 29 d'abril de 1992