LA CURSA D’ARMAMENTS. Perpectives desprès de Rejkajvik.

COMUNICACIÓ A LES JORNADES DEL MOVIMENT PER LA PAU I EL DESARMAMENT. 1988

La principal amenaça per la pau és la rivalitat entre els EE.UU. i l’URSS per aconseguir l’hegemonia mundial. Les dues superpotències fa dècades que tiren endavant la cursa d’armaments nuclears i convencionals i que es disputen per tots els mitjans per conservar o guanyar zones d’influència. Aquests dos països s’han rodejat dels respectius blocs militar: un conjunt d’Estats vinculats per tractats militars, enfrontats els uns als altres, i subordinats als interessos de les superpotències. Aquests dos blocs militars tenen la seva zona fronterera i de màxima tensió, per tant, a Europa. El desplegament nuclear també té com a centre el continent europeu. A molts llocs del món, la lluita per controlar militarment, políticament o econòmicament altres nacions provoca la gran majoria de conflictes militars actuals i agreuja la situació dels països subdesenvolupats.

Aquesta és una situació prolongada basada en “l’equilibri del terror”, i en què tots dos han buscat i busquen aconseguir inclinar cap a la seva banda aquest precari equilibri, ja sigui obtenint la superioritat nuclear o debilitant la zona d’influència contrària.

En tots dos aspectes, s’ha produït oscil·lacions a favor de cadascuna de les dues superpotències. Durant els anys 50 la superioritat nord-americana en tots el terrenys era clara. En els anys 60 l’URSS comença a aconseguir una certa paritat estratègica, i més tard ha estat en condicions de tenir la iniciativa en algunes fases de l’escalada nuclear, sobretot, amb el desplegament dels euromíssils SS-20. En el moment present les dues superpotències continuen amb els seus projectes però les pressions de tot el món, i en concret del moviment pacifista organitzat a Europa, Estat Units, Nova Zelanda, etc., i els creixents costos econòmics d’aquesta cursa han fet que Reagan i Gorbatxef parlin sobre una possible limitació de l’armament nuclear.

Destriar entre el que és pura propaganda i la voluntat real d’arribar a acords es fa difícil. Sembla que l’URSS acusa el seu retard tecnològic i econòmic en relació amb els EE.UU. i centra els seus esforços per aturar el projecte d’Iniciativa Estratègica de Defensa (“guerra de les galàxies”) o SDI de Reagan. Aquest projecte significaria una escalada de l’armament estratègic cap una nova fase en què una de les dues superpotències podria arribar a sentir-se prou “segura” per intentar un atac nuclear contra l’altra. Encara que és molt incert que la SDI pugui ser una realitat tal com està plantejada, aquest projecta és una mostra de l’actitud nord-americana de voler treure partit de la seva potència tecnològica per intentar donar un salt per superar l’URSS.

En el terreny de les rivalitat regionals, és a dir, les guerres locals, els cops d’Estat, les pressions econòmiques i polítiques sobre els països del Tercer Món, la situació segueix també una tendència variable. La derrota nord-americana al Vietnam va obrir un període de retrocés que va donar com a resultat que diverses zones d’influència occidental o bé països neutrals i no alineats caiguessin sota la influència soviètica, sobre tot a l’Àfrica i l’Àsia. Si es mira el mapa de la guerra a tot el món, es veu que ara la Unió Soviètica intervé a tantes guerres al Tercer Mon –ja sigui directament o a través de països aliats seus- com fa vint anys els EE.UU. La invasió directa de l’Afganistan i el suport estratègica que dóna a l’ocupació vietnamita de Cambotja són els aspectes més importants d’aquesta ofensiva.

El període de govern Reagan s’ha caracteritzat per intentar capgirar aquesta situació de retrocés amb mètodes tan brutals com la invasió de Grenada, el bombardeig de Líbia o la guerra bruta contra Nicaragua. EEUU. Però, encara està prou escaldada de la derrota de Vietnam per intentar aventures en què hagin d’intervenir directament les seves tropes amb risc de conflicte seriós (a l’illa de Granada, tot i les medalles que s’hi van repartir, no hi havia risc de guerra). A l’Orient mitjà, Reagan actua donant ple suport als sionistes en les seves aventures; a l’Àfrica han de fer equilibris intentant la impossible tasca de mantenir Botha al poder i suavitzar el sistema racista; a Filipines, Haití –i demà potser a Xile- intenta substituir els seus vels dictadors totalment cremats per règims que siguin democràtics i aliats al mateix temps. A la guerra bruta de Nicaragua es val de mercenaris i terroristes per intentar tapar el forat que s’ha obert en el seu domini a Centramèrica., però l’opinió pública nord-americana no li dóna el suport que busca i té dificultats amb el parlament. En resum, Reagan s’ha llençat a una contraofensiva per tal de conservar la zona d’influència ianqui però mesurant molt bé els mitjans que utilitza per no veure’s directament embolicat en una guerra local.

Tenim, doncs, dos factors de conflicte permanent entre els EE.UU i l’URSS –la cursa d’armaments i la baralla per zones d’influència. Que poden dur a la guerra mundial. I tenim també una situació concreta en què aquesta possibilitat de guerra sembla haver-se allunyar una mica per les següents raons:

1. Per la resistència i la lluita dels pobles i països del Tercer Món que han obligat els agressors a baixar veles en un grapat de conflictes.
2. Per la mobilització d’amplis corrents pacifistes com els europeus, que si bé no han obtingut fins ara resultats visibles, exerceixen una pressió tan forta sobre les grans potències que els obliguen, per exemple, a formular propostes de desmantellament dels coet d’abast mitjà al nostre continent.
3. Perles dificultats internes dels governs dels EE.UU. i l’URSS: resistència d’amplis sectors a continuar la cursa d’armaments, endeutament creixent dels EE.UU, baixa eficiència de l’economia soviètica i retard de 10 anys o més pel que fa a informàtica.
4. Pel mateix “equilibri del terror” existent al camp de les armes nuclears, que fa que, per intentar obtenir avantatge net sobre l’adversari, s’hagi d’avançar cap a les armes espacials. Però, d’una banda, aquestes armes trigaran encara més de 10 anys a ser operatives, si és que arriben a ser-ho, i d’altra banda, els recursos econòmics necessaris per projectar-les, assajar-les o fabricar-les són tan grossos que obliguen a intentar buscar algun compromís que permeti reduir els esforços que es dediquen als artefactres nuclears.

Des d’aquest punt de vista es pot entendre el que ha passat a la fracassada reunió d’Islàndia: Hi ha un interès real de Reagan i Gorbatxev per reduir l’armament nuclear, cosa que potser es concreti més endavant en algun acord (euromíssils?). I hi ha el màxim interès de Reagan d’aprofitar el retard soviètic en alguna tecnologia avançada i poder mantenir el seu avantatge en la investigació relativa a la guerra de les galàxies.

Partint d’aquesta situació, el moviment per la pau pot acabar de forçar les grans potències a establir alguna reducció important de les armes nuclears, al mateix temps que ha d’oposar-se als preparatius per anar a l’escalada a l’espai i la política de blocs, i que s’ha de solidaritzar amb els pobles i països que lluiten per la seva independència.

Un cas concret el tenim ara en relació amb les bases ianquis aquí. Sembla que hi hagi plans per convertir alguna d’elles en una important estació d’enllaç pel seguiment dels futurs artefactes espacials.